La sostenibilitat i la rendibilitat, reptes assumibles per a les piscines d’ús públic en centres esportius

A Espanya hi ha prop de 11.000 piscines dins d’equipaments esportius, segons l’Estudi d’el parc de piscina d’ús públic i col·lectiu realitzat per ASOFAP i Piscina & Wellness Barcelona. L’edat mitjana d’aquestes instal·lacions aquàtiques és de 26 anys i el 63% del total no s’han reformat mai. El sector està apreciant un repunt de la demanda per a la renovació d’aquests equipaments i per a l’adaptació a noves normatives. En la recent edició del saló barcelonès es va debatre sobre disseny, sostenibilitat i rendibilitat de les piscines de centres esportius i es van presentar els casos d’èxit del poliesportiu de l’Estadi de San Mamés i el CAR de Sierra Nevada.

Les piscines en centres esportius compten amb unes característiques pròpies i intrínseques a la seva naturalesa de servei públic. Aquestes instal·lacions aquàtiques requereixen d’una conservació i actualització periòdica per mantenir-se en un estat òptim i, per tant, requeriran d’una inversió periòdica. A més, la rendibilitat és un altre dels aspectes motiu de debat d’aquest tipus d’equipaments.

La tendència a sobredimensionar un projecte, dissenyant i construint una piscina sense tenir en compte una sèrie de condicionants com la mitjana d’usuaris, la utilització de la instal·lació a mitjà i llarg termini o el cost sostingut de gestió i manteniment ha fet que algunes d’aquestes piscines hagin caigut en desús i hagin deixat de ser rendibles.

En aquesta línia, l’arquitecte Santiago González, al capdavant de l’estudi NAOS Arquitectura, considera que aquesta situació es tracta d’una tendència obsoleta. “Ha estat una cosa habitual en el passat perquè s’imitaven models funcionals o arquitectònics sense tenir en compte els usuaris objectiu, o bé es construïen per a algun esdeveniment esportiu puntual i posteriorment quedaven relegades a un ús diari limitat”, afirma González, que ha estat a el front del disseny arquitectònic de més de 50 centres esportius amb piscines cobertes, entre els quals es troben el de Campo Grande a Lisboa i el Centre de Talassoteràpia de Gijón.

Per al director de NAOS Arquitectura la rendibilitat ja no és un problema, i posa com a exemple les inversions que en els últims anys estan portant a terme en aquest tipus d’instal·lacions els grans fons d’inversió a través de concessions publico-privades, fet que apunta que s’està produint un nou renaixement de el sector, amb molt recorregut i creixement per davant. A més, cada vegada es dóna una major diversificació dels vasos de piscina, incloent vasos recreatius i de relaxació, així com la incorporació d’equipament wellness a les instal·lacions aquàtiques, especialment en les que es reformen, una tendència que anirà en augment en els propers anys de la mà del concepte de Gym Boutique.

L’arquitecte Diego Rodríguez forma part del grup de professionals d’Idom, una empresa internacional de serveis professionals de consultoria, enginyeria i arquitectura que va guanyar el 2017 el concurs per a la realització del projecte i la direcció d’obra del poliesportiu del camp de San Mamés. Es tracta de la primera piscina olímpica coberta de Bilbao, que es va construir sota el camp de l’Athletic de Bilbao, tot un símbol per a la ciutat. Per a Rodríguez encara queda camí per recórrer pel que fa a optimitzar les piscines d’ús públic en centres esportius. “Ens trobem en un moment en què ja tenim un important nombre d’instal·lacions públiques però seguim tenint dificultats per al seu manteniment i operació”, afirma l’arquitecte d’Idom, qui prossegueix donant algunes claus per fer front a aquesta situació. “El repte actual passa per l’optimització de les inversions, tenint en compte els costos de gestió i manteniment al llarg de la vida útil de les instal·lacions, pensant en tot això de manera prèvia a la construcció perquè només d’aquesta manera es podran dur a terme inversions públiques que garanteixin serveis de qualitat a la ciutadania”, conclou.

Jesús del Barrio és cap de l’Àrea d’Arquitectura Esportiva del Consell Superior d’Esports i coneix molt bé el Centre d’Alt Rendiment de Sierra Nevada, ja que va ser el responsable de la seva remodelació, iniciada el 1990 i que es va anar executant per fases fins a 2003. Del Barrio fa referència a dos tipus de rendibilitat: l’econòmica i social. Per a ell, “quan arribem a l’equilibri entre totes dues, entesa la social com el servei que es presta a el conjunt de la ciutadania, ja tenim justificada la inversió, i amb bones pràctiques i qualitat es pot arribar a la rendibilitat econòmica”. “No podem tenir allò que no siguem capaços d’usar i mantenir”, afirma l’arquitecte, que ha cooperat en projectes de centres d’alt rendiment en diversos països llatinoamericans.

El CAR de Granada, determinat per l’entorn
La piscina a l’estadi de San Mamés i el CAR de Sierra Nevada són aparentment dos espais esportius amb poques similituds però tots dos van haver de fer front a diversos reptes en el transcurs de la seva construcció. I és que les piscines públiques en centres esportius han de sortejar diferents dificultats en diverses etapes del procés arquitectònic i de construcció perquè resultin rendibles i sostenibles.

En el cas del CAR de Sierra Nevada, es va convocar un concurs restringit entre cinc estudis d’arquitectura proposats entre les administracions implicades. Es van marcar uns objectius i requisits prioritaris: respectar l’estudi d’impacte ambiental realitzat per la Universitat de Granada; el projecte havia de ser compacte, utilitzant els seus diferents escenaris esportius sense haver de sortir fora de l’espai construït; que tingués un sistema constructiu industrialitzat per a la seva ràpida execució fins i tot a l’hivern; i per últim, eficient energèticament i agradable per als esportistes.

La primera fase tenia com a prioritats fer el moviment de terres i executar tot l’edifici que estaria sota de la pista d’atletisme. El problema principal va venir derivat de l’època hivernal, ja que a causa de la climatologia i el fred es gelava l’armadura dels pilots. L’equip havia de substituir la ferralla per a no esperar a treure el gel i traslladar les terres sobrants i els materials per una carretera de muntanya a una estació d’esquí. Gràcies a la implicació de l’empresa constructora, la direcció facultativa i la direcció tècnica, es van aconseguir superar els obstacles.

En el primer projecte la piscina prevista tenia 25 metres de llarg. No obstant això, després de visitar un altre centre d’alt rendiment es va veure necessari fer una variació i construir-la de 50 metres. Això va suposar un canvi d’ubicació d’espais esportius que, a la fi, va millorar el disseny inicial. També es va modificar l’estructura de la residència que va estar diversos anys parada. Així mateix, la climatologia va ser determinant en la concepció del projecte, en la seva construcció i en el manteniment: situat a 2.320 metres d’altitud, el CAR està pensat per a zona sísmica, sobrecàrregues elevades de neu i temperatures extremes.

El disseny es va fer amb la col·laboració d’un entrenador d’alt rendiment. Per a la construcció, es va plantejar un conjunt compacte sota, lateralment i per sobre de la pista d’atletisme. “És un repte constructiu que es va fer correctament i va funcionar molt bé. És molt eficient energèticament i funcional en els seus accessos, espais esportius i circulacions. A més, la llum natural s’utilitza en multitud d’ubicacions com la recta coberta, el pavelló principal, la piscina, les sales de musculació, halterofília, i biomecànica”, afegeix Del Barrio.

Pel que fa a la ventilació, aquesta es realitza des de diverses sales tècniques, 3 sota de la pista d’atletisme i altres al pavelló i piscina en què es van col·locar deshumectadores. Per minimitzar el clor es van col·locar dos llums d’ultra violeta i actualment s’està estudiant la reducció de l’ús de productes químics. L’espai utilitza cloració salina i CO2 per equilibrar el PH. Una de les últimes reformes ha estat la de les sortides d’emergència i els sectors d’incendi.

San Mamés: una piscina olímpica sota la tribuna de l’estadi
La zona d’aigües és un dels espais més característics de l’actual poliesportiu. Al costat de la piscina, la disposició de dos vasos de caràcter recreatiu, sauna i bany turc permeten una gran versatilitat en el seu ús, abastant des d’entrenaments esportius d’alt nivell fins a usos familiars, cursets de formació o activitats grupals.

Les principals característiques a l’hora de plantejar-se el projecte van tenir a veure amb proporcionar un entorn esportiu públic en què l’espai de la piscina fos percebut com un lloc de descans i de relax però amb una qualitat percebuda pel que fa a l’espai i els materials superior a l’habitual en aquest tipus d’instal·lacions. La resta de zones es van concebre amb la major flexibilitat i confort per a l’usuari, buscant un disseny atemporal i que expressés el dinamisme i l’activitat del poliesportiu. Quant als sistemes, l’ús de les últimes tecnologies es va dirigir cap a la sostenibilitat, minimitzant el consum energètic tot el possible.

Seguint en els inicis, Diego Rodríguez recorda que els principals requisits van tenir a veure amb la funcionalitat, l’accessibilitat universal, l’eficiència energètica i sostenibilitat de les solucions tècniques dels espais de la piscina, així com tots els elements de les enginyeries de les instal·lacions, amb especial atenció als sistemes de climatització i depuració.

Per l’arquitecte d’Idom, “un dels majors reptes i la principal particularitat és que es tracta d’una instal·lació d’ús públic que es desenvolupa en un nivell baix rasant i per aquest motiu, l’estratègia de el disseny arquitectònic buscava aconseguir la màxima lluminositat i la major amplitud possible”. Per aconseguir-ho, es va confiar al disseny dels sostres la missió de distribuir la llum artificial de manera que jugant amb brillantors, reflexos i alumini natural, s’aconseguís generar una atmosfera de relaxació i calidesa visual a la qual contribueix el blau profund de tot l’espai de la piscina.

Un altre dels reptes va consistir en que la gestió de les instal·lacions havia de coordinar-se amb els espais habilitats a l’estadi, tant per als sistemes de producció com per a les rutes de les instal·lacions mecàniques, així com per a les sortides a coberta. Aquest fet va requerir d’un estudi detallat de les geometries. Rodríguez conclou afirmant que “les principals dificultats es van trobar en fase de projecte però gràcies a l’ús de models 3D es van poder estudiar prèviament en la seva majoria”.

Pel que fa als materials de depuració, l’arquitecte explica que “la principal mesura en aquest sentit ha estat l’aposta per un sistema de depuració el més eficaç possible i consisteix en un sistema de filtració regeneratiu compost per recipients d’acer amb un mitjà filtrant de perlita que té capacitat de retenció de partícules d’1 micra. Això permet reduir significativament la cloració. A més, es disposa d’un sistema d’eliminació de clor combinat mitjançant llum de Raigs UV “.

Per a les solucions d’emergència, l’equip del projecte va dur a terme un estudi de tots els escenaris possibles, incloent les potencials evacuacions creuades des dels espais limítrofs de l’estadi. D’aquesta manera es pretén garantir la capacitat d’evacuació en qualsevol situació.

I quina importància va jugar la imatge de marca de l’Athletic Club a l’hora de pensar en el projecte? L’arquitecte ho té clar: “va ser fonamental“, assegura. Prossegueix explicant que “l’espai poliesportiu dialoga amb la resta de l’edifici principalment en els espais de vestidors, circulació i fitness, mentre que es va desenvolupar un llenguatge propi per a l’espai de la piscina”.

En preguntar-li per la sostenibilitat, per a Rodríguez és el gran repte immediat i afegeix que “la tipologia de les piscines requereix un gran consum energètic, de manera que els projectes que es vagin a posar en marxa s’han d’orientar cap a l’ús i producció d’energia sostenible amb la qual reduir tot el possible l’impacte mediambiental d’aquestes instal·lacions públiques”. Segurament serà una de les assignatures més importants que haurà d’abordar el sector.

Les piscines d’ús públic de centres esportius, a examen

Fem una radiografia de l’estat d’aquesta tipologia de piscines a Espanya amb el director de l’estudi d’arquitectura NAOS, Santiago González.

Especialment en els últims 25 anys s’ha desenvolupat un pla de piscines públiques en totes les comunitats i ajuntaments que ha fet que tinguem una de les majors superfícies de làmina d’aigua per habitant d’Europa. S’han construït nombrosos centres esportius i, sobretot, s’han produït actualitzacions o reformes de centres antics o amb qualitats constructives no adequades. Però en termes generals tenim moltes piscines públiques i en bon estat de conservació.

Actualment no tenim res a envejar a la resta de països europeus. Som l’avantguarda a Europa i les nostres empreses de gestió són models i exemple de com desenvolupar centres d’aigua a través de la col·laboració públic-privada, fins i tot pioners en determinats models de gestió i concessions públiques per desenvolupar aquest tipus de centres. En aquest sentit tenim molt camí recorregut, utilitzem les últimes tecnologies i tenim empreses espanyoles multinacionals que són líders en el sector de la piscina i el wellness.

En el meu cas, dissenyo piscines i centres esportius des de fa més de 25 anys. Al principi, els models a seguir eren Alemanya i els països nòrdics, en els quals la cultura de l’aigua porta instal·lada molts anys. Als anys 80 i 90, la primera comunitat a Espanya que va apostar per les piscines va ser Catalunya, tendència que va culminar amb els Jocs Olímpics del 92.

Una de les característiques dels centres esportius amb piscines és precisament que la presència d’aigua calenta fa que haguem de fer edificis més sostenibles, per la quantitat d’energia que es consumeix, i més controlats pel deteriorament que poden patir per la pròpia corrosió per la humitat ambient i per l’elevat nombre d’usuaris que utilitzen la instal·lació diàriament.

Això fa que els materials a utilitzar tinguin unes característiques de durabilitat, neteja i higiene que en altres tipologies d’edificis no adquireixen la mateixa importància. La sostenibilitat i la preservació de l’entorn han de ser qüestions prioritàries en l’arquitectura. La utilització d’energies alternatives, ja sigui solar, geotèrmia, aerotèrmia o biomassa, per posar uns exemples, a més de ser energies netes no contaminants, marcarà que el cost per consums energètics es redueixi, amb la qual cosa serà més viable la futura gestió de l’edifici, ja que aquest tipus de centres esportius en general tenen uns costos de manteniment molt alts i hem de controlar-los des del primer moment del disseny.

Autora: Cristina Benavides, col·laboradora de Piscina & Wellness Barcelona

Fotografies de recurs disponibles aquí

Departament de Premsa Piscina & Wellness Barcelona
Gloria Dilluvio – Maria Dolors Herranz
Tel. 93 233 21 72 – 25 41
gdilluvio@firabarcelona.com